Les vostres propostes: “El almuerzo desnudo”

almuerzoAutor: Burroughs, William S.

Títol: El almuerzo desnudo

Barcelona: Anagrama, 2011

Consulteu el Catàleg

Aquest llibre és d’històries curtes i és el primer que llegeixo d’aquest escriptor, tot i que feia temps que en tenia ganes. Encara no l’he acabat. El vaig agafant de tant en tant i llegeixo un parell o tres d’històries.

A aquest autor, se l’havia considerat un dels gurus de la generació Beat (Kerouac, Ginsberg), però ell se’n desmarcava.

És un llibre al·lucinatori, d’un univers oníric, provocador, amb contingut de pornografia surrealista, molts cops sense gaire sentit, o almenys ho sembla. En Burroughs era homosexual i va ser addicte a les drogues, varies, durant molts anys. En definitiva, pot agradar o no, però no deixarà indiferent a ningú que ho llegeixi. No apte per a ments conservadores. És un llibre sense escrúpols, devastador i provocador, també amb un sentit de l’humor molt dur.
Confessaré, que al començar a llegir-ho, no entenia res, em perdia pel seu univers. Amb el pas de les pàgines, li he agafat el punt i ric bastant, tot i que no té cap gràcia, perquè és un llibre “durillo” si agafes el missatge…

Juanma Morer

Participa a Biblioteca Lloret de Mar. Què has llegit?

Proposem un llibre: “L’agulla daurada”

agullaAutor: Roig, Montserrat

Títol: L’agulla daurada

Barcelona: Edicions 62, 1987

Consulteu el Catàleg

 

El 10 de novembre de 1991, ara fa vint-i-dos anys, va morir Montserrat Roig. La meva recomanació vol ser un petit homenatge a aquesta gran escriptora i periodista que, per desgràcia, ens va deixar massa jove però que ens ha llegat obres magnífiques, com “L’agulla daurada”.

L’any 1980, Montserrat Roig va viure dos mesos a l’antiga Unió Soviètica, convidada per Edicions Progrés de Moscou, a fi d’escriure un llibre sobre el setge de Leningrad  durant la Segona Guerra Mundial. El llibre és una barreja de gèneres: novel·la de viatges, reportatge periodístic i anàlisi històric. Però és una barreja ben lligada amb una narració amena, divertida i sensible que permet tant gaudir dels paisatges, els personatges i les circumstàncies curioses amb que es va trobant l’autora, com patir amb els protagonistes que van viure el setge.

L’obra està dividida en tres parts:

La primera, “El segon Rasputin”, ens descriu la seva aproximació inicial al país, a les pedres i a les persones, en un intent d’entendre l’ànima russa partint dels seus referents literaris, com el poeta Puixkin i havent de suportar el seu intèrpret, en Nikolai, a qui defineix com “l’home que volia ser el segon Rasputín”.

La segona, “Petersburg”, segueix amb el descobriment de la ciutat: ens porta pels carrers on vivia Dostoievski, pel riu Neva, a la darrera casa on va viure Alekxandr Puixkin (i aprofita per explicar-nos la seva vida i la seva obra), els Jardins d’Hivern… Gaudeix de la ciutat i de les nits blanques, mentre segueix buscant l’ànima russa. Montserrat li diu al seu nou intèrpret: “Crec que per això he vingut a Leningrad: per conèixer-vos tal com sou, com us mostreu sense fronteres”.

La tercera part, “Les criatures de l’infern”, és sens dubte la culminació de l’obra. L’autora coneix finalment l’ànima russa a través dels supervivents del setge dels nazis a la ciutat de Leningrad i, se n’enamora i transmet de manera magistral el seu patiment i el seu coratge. Montserrat Roig, diu: “ A poc a poc, vaig entrar dins l’infern dels records dels altres. La ciutat blanca es tornà tenebrosa. I la gent adulta que caminava ara pels carrers tenien per a mi el rostre dur i tallant de la memòria.”

És una obra per llegir a poc a poc, per gaudir de la brillant narrativa de Montserrat Roig i per reflexionar amb els grans temes que s’hi plantegen: la mort, l’amor, la crueltat, el coratge, la por…

 Cristina Piqué

Participa a Bibliolloret: Què has llegit?

Proposem un llibre: “El Joc de Sade”

Autor: Esteve, Miquel

Títol: El Joc de Sade

Barcelona: Ediciones B, 2013

Consulteu el Catàleg

Miquel Esteve, en una entrevista publicada per L’illa dels llibres,  defineix així la seva novel·la:

És tridimensional. Primer: hi ha erotisme i sexe explícit, es combina una historia d’amor amb una de desamor; en segon lloc hi rau intriga i thriller perquè hi ha una trama amb un assassinat i girs inesperats i finalment per a paladars més exigents hi ha un rerefons moral i sofrologic, perquè el personatge juga “el joc” ideat pel marquès fent ascesi dels seus propis valors, una ruta entre el be i el mal, la Vida mateixa…

Vaig començar a llegir El Joc de Sade després de veure la videorecomanació de la Rosana Andreu de la Biblioteca de Cambrils i, com que jo no ho podria explicar millor, aquí us la deixo:

M’ha agradat molt com es percep la fascinació (a mi sempre m’ha fascinat) que el Marquès de Sade exerceix sobre aquells que el descobreixen, aquella barreja entre atracció i repulssió… Tal com el descriu l’autor en la mateixa entrevista:

Fascinant i repulsiu alhora. Brillant i d’ànima corcada per la supèrbia i l’hedonisme. Una ploma excel·lent (“Aline y Valcour” o “La filosofía en el tocador”) i un home controvertit. Un moralista trampós que te la gosadia de simplificar moralment els camins a seguir en la vida amb Justine (virtut) i Juliette (vici).

La veritat és que jo he gaudit molt llegint perquè “res és el que sembla” 😉

En acabar el llibre, vaig tenir la sensació que no sabia quin era el gènere de la novel·la, eròtica? negra? les dues coses? Una mica com si em faltés alguna cosa. Després, aquell final obert… hi hauria segona part?

Si acabeu de llegir l’entrevista (us ho recomano), veureu que sí que hi haurà segona part! Jo, em quedo més tranquil·la! 🙂

Crec que és una molt bona alternativa a les novel·les eròtiques tallades pel mateix patrò de Les Cinquanta ombres d’en Grey, si és que ja en teniu prou, sense oblidar el plus que ens ofereix com a novel·la negra.

Lidia B.
Participa a Bibliolloret: Què has llegit?

Proposem un llibre: “L’Estiu que comença”

Autor: Soler, Sílvia

Títol: L’Estiu que comença

Barcelona: Planeta, 2012

Consulteu el Catàleg

Podem dir que L’Estiu que comença, ha estat una de les novel·les de l’estiu. Si més no, ha estat de les més comentades a Bibliolloret: Què has llegit:

En Josep diu:

Avui he acabat “L’estiu que comença”, de Sílvia Soler. Em debato entre dir que juga amb una terrible i previsible facilitat argumental o que l’argument és més aviat anecdòtic perquè el que pretén Soler és omplir el cor del lector d’emoció plena. Ja ho tinc clar: la segona opció. Potser estic una mica sensible, potser les vacances em fan estar tou, però, sens dubte… el meu estiu ha començat molt bé amb aquesta novel.la. Us la recomano si esteu disposats a sentir.

I la Cesca:

La vaig llegir per Sant Jordi i em va agradar molt, perquè trobo que parla de gent que li passen les coses normals de la vida quotidiana, desgràcies i felicitat plena. Sembla escrit de manera ràpida i fàcil, però jo crec que l’autora ha sabut endinsar-nos en cadascun dels personatges, en la seva forma de ser i la seva personalitat, de manera que sentim per allò que estan passant. La seva lectura es fa molt planera.

I l’Àngels:

Just he acabat aquest llibre de la Sílvia Soler, que vaig començar abans d’ahir. M’ha agradat molt perquè l’he trobat molt sensible i real, amb una lectura fàcil i ràpida, segurament un llibre molt estiuenc. M’ha enamorat tota la novel·la i la historia m’ha semblat molt interessant. Us la recomano …

Jo vull afegir que m’ha produït una sensació estranya perquè m’he trobat pensant que ens emocionem molt fàcilment amb coses quotidianes que succeeixen als personatges d’una novel·la i passem per alt les mateixes coses quan ens passen a nosaltres. Què ho deu fer això?

Potser té a veure amb el fet que ens reconeixem en els personatges? Què en penseu?

Participa a Bibliolloret: Què has llegit?

Proposem un llibre: Les novel·les de Camila Läckberg

lackberg

Consulteu el catàleg

Les diferències entre novel·la negra i novel·la policíaca, sempre m’han resultat difícils d’entendre.  Si tenim en compte que la majoria d’estudis sobre el tema coincideixen que els orígens de la novel·la negra són als Estats Units, després de la depressió que va afavorir el desenvolupament del crim organitzat, no sé si definiria les novel·les de Camilla Lackberg com a negres o com a policíaques.

En qualsevol cas, m’agrada la novel.la policíaca i la novel·la negra i m’agraden especialment les novel·les de Camilla Lackberg

Camilla Lackberg és una autora jove que ha destacat entre els molts autors de novel·la negra nòrdics que hem descobert en els últims anys. És una autora molt mediàtica, amb gran presència en les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Fins i tot ha participat en el “Mira quien baila” suec! Ja us imaginareu que no és l’autora més ben vista del panorama literari suec però, sí que deu ser la que ven més llibres!

A les seves novel·les, ambientades a Fjällbacka, poble natal de l’autora, hi trobem personatges que amaguen secrets horribles que els turmenten i els converteixen en assassins o víctimes.

Un dels temes recurrents en les seves novel·les és el patiment dels nens en qualsevol de les seves vessants, ja sigui per tenir uns pares irresponsables o obsessius o perquè són víctimes d’algun pertorbat. En aquest sentit, és habitual trobar personatges antagònics, és a dir, un de bo per a cadascun dels dolents, que fa les coses tal i com l’autora creu que s’haurien de fer.

Malgrat que una part de la trama es desenvolupa independentment en les diferents novel·les, algunes conclouen amb un final obert que afecta a algun dels personatges protagonistes “habituals”, una mena de “continuarà” que ens fa esperar la següent novel·la per veure com quedarà la cosa. Malgrat tot, es poden llegir en desordre o independentment una de l’altre, sense problema.

Les novel·les, set en total, estan protagonitzades per un policia, en Patrick i la seva dona, l’Erika, escriptora de professió que coneix en Patrick en retornar al seu poble natal en la primera novel·la. La història de la parella evoluciona paral·lelament a l’argument principal de cadascuna de les històries.

Fàcils de llegir, amb arguments elaborats, finals poc previsibles (malgrat que algun s’albira) i sense caps per lligar: novel·les rodones al meu entendre.

Si tolereu les obres sense grans pretensions (i no us esgarrifeu davant d’algunes traduccions) us les recomano per passar una bona estona de relax a l’estiu. Jo, ara mateix, em trobo absolutament immersa en Els Vigilants del far!

Lidia B.

Tornem a l’octubre amb més recomanacions!

Participa a Bibliolloret: Què has llegit?

Les vostres propostes: “Fuera del mundo”

fuera-mundo-x-orriAutor: Villena, Luis Antonio de

Títol: Fuera del mundo

Barcelona: Planeta, 1992

Consulteu el catàleg

Fuera del Mundo de Luis Antonio de Villena és una novel•la publicada a l’any 1992 però recuperada al 2011. Tres amics (Álvaro, Carlos i Maria) es coneixen a la Universitat i decideixen compartir les seves vides (un ménage à trois amistós) experiències, viatges, drogues, pors, sexe,… Experiències en forma de viatge que els portaran al coneixement, a l’experimentació i a la mort (desitjada pel jove i prometedor poeta Álvaro Alba). Com no podia ser d’una altra manera, l’autor escriu un relat acurat i mimat fins al detall amb un llenguatge sovint poètic. Les aventures dels joves i la trama en general és molt interessant i entretinguda malgrat que, a vegades, el llenguatge és una mica barroc i excessiu, però l’argument i el relat estan força bé.

Xavier Orri

Participa a Biblioteca Lloret de Mar. Què has llegit?

Proposem un llibre: “La dona veloç”

dona-vel-imma-monsoAutor: Monsó, Imma

Títol: La dona veloç

Barcelona: Planeta, 2012

Consulteu el Catàleg

L’Agnès és la protagonista de La dona veloç, anomenada Nes per guanyar temps. Una persona que viu obsessionada per aprofitar el temps, que té una dèria malaltissa per no perdre mai ni un segon. Fins i tot dins de la seva família ella fa la distinció entre els Ràpids i els Lents.

És filla del doctor Bach, un prestigiós cirurgià vascular, ara ja jubilat. Ara que té quasi cinquanta anys ens explica com té organitzada la seva vida diària. I mitjançant flaixos que la tornen a la infància, al llarg de la lectura es van descobrint els secrets de la família i de la seva pròpia vida.

A partir d’una sèrie de reflexions i xerrades que té amb un amic íntim del seu pare quan aquest mor, la Nes s’adona que aquesta divisió vital entre ràpids i lents que ella ha establert, com totes les creences que comporten etiquetatges, és errònia i complexa. A poc a poc va prenent consciència de com a causa de les seves dèries, li han passat per alt moltes evidències. S’adona que hi ha coses que no són ni de bon tros com s’imaginava o com havia arribat a assegurar que eren de forma contundent. La pressa l’ha portat a interpretar fets a l’inrevés de com els hi explicaven, l’ha portat a llegir de forma ràpida i entendre el contrari del que estava escrit. La manca d’atenció l’ha abocat a tenir una idea equivocada sobre fets o persones. De fet aquesta història tracta d’allò que ens passa a molts de nosaltres, en la societat actual de la immediatesa i l’ocupació total del nostre temps.

És un llibre ben escrit, sovint usa un llenguatge col•loquial i directe, això fa que sigui de lectura fàcil i ple d’ironia. Amb aquesta novel•la Imma Monsó va guanyar el 32è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull el 2012.

Cesca Mas

Participa a Biblioteca Lloret de Mar. Què has llegit?

Proposem un llibre: “La pell freda”

pell-fredaAutor: Sánchez Piñol, Albert

Títol: La pell freda

Barcelona: Edicions La Campana, 2010

Consulta el Catàleg

El dia 15 de maig, l’Institut Ramon Llull va presentar el balanç de les traduccions d’obres de la literatura catalana a altres llengües. “La pell freda” és l’obra traduïda a més idiomes (33, seguida de La Plaça de Diamant, de Mercè Rodoreda, que s’ha traduït a 32 llengües). La lectura d’aquesta notícia, m’ha animat a recomanar-vos aquesta obra, escrita per Albert Sánchez Piñol l’any 2002, tot i que això m’obliga a ser “reincident” amb el mateix autor en dues recomanacions consecutives.

És una novel•la del gènere fantàstic, cosa poc habitual a la literatura catalana dels darrers anys. No revelaré l’argument, perquè part de la gràcia d’aquest tipus de gènere és que es mantingui el suspens i que el lector pugui anar descobrint la trama línia a línia. Tot i així, voldria destacar que l’autor, com a bon antropòleg, aprofita la ficció per parlar-nos de les pors i dels sentiments humans. Hi podem trobar les pors ancestrals: a la mort, al dolor… Però també hi trobem, i de manera molt destacada, la por a allò que és diferent. En certa manera, per tant, ens fa reflexionar sobre un problema de la societat real, el racisme. I, mentre viu immers en aquestes pors, el protagonista va passant per un garbuix de sentiments: odi, rebuig, fàstic, desig, amor…

“La pell freda” enganxa i es llegeix amb facilitat. No em costa gaire imaginar-me-la com un bon guió per a una pel•lícula de Hollywood. Tot i així, he de confessar que el final em va decebre una mica. A veure que us sembla a vosaltres!

Cristina Piqué

Participa a Biblioteca Lloret de Mar. Què has llegit?

Proposem un llibre: “Victus”

victusAutor: Sánchez Piñol, Albert

Títol: Victus

Barcelona: La Campana, 2013

Consulteu el catàleg

Victus és una novel·la històrica però, per sobre de tot, és una novel·la divertida, cosa no sempre freqüent en aquest tipus de gènere.

El protagonista, Martí Zuviría, que va ser ajudant del general Villarroel durant el setge de Barcelona de 1714, va dictant les seves memòries, des de la seva infància fins a la desfeta de l’11 de setembre. L’home, d’edat molt avançada i amb molta ironia, va desgranant fets històrics amb un ritme molt viu i divertit, malgrat el seu dramatisme. L’autor ha fet una tasca de documentació impressionant i, gràcies al seu domini del llenguatge literari, aconsegueix explicar-nos temes aparentment avorrits, com les tècniques de setge i atac i l’art de les fortificacions, propis dels conflictes armats de principis del segle XVIII, de manera amena.

A través dels ulls intel·ligents i irònics del protagonista, la novel·la ens permet conèixer els principals personatges històrics que van intervenir en la Guerra de Successió. De tots aquests personatges, siguin del bàndol que siguin, pràcticament ningú s’escapa ben parat de les àcides opinions “del bo d’en Zuvi”: ni els reis (com ell diu, en Felipó i en Karlangues), ni els poderosos (de qualsevol nació, inclosos els catalans, especialment Rafel Casanova, que queda del tot desacreditat), ni els militars (des del duc de Pòpoli al duc de Berwick, excepte Vauban i Villaroel). El protagonista sent adoració pels que considera els seus dos mestres: Vauban (enginyer i mariscal francès) i Antonio de Villarroel (militar espanyol, que primer va lluitar al bàndol borbònic i després a l’austriacista, i que va comandar la defensa de Barcelona durant el setge). Però, en realitat, els grans herois als ulls del protagonista són la gent senzilla, el poble.

He començat dient que és una novel·la històrica i, bàsicament, ho és. Però també és una novel·la d’aventures (i el protagonista en viu de tots colors) i una novel·la romàntica (amb dues grans històries d’amor) i mil coses més que podríem anar afegint. Si voleu més informació sobre la novel·la, podeu consultar  http://www.victus1714.com/

Cristina Piqué

Participa a Biblioteca Lloret de Mar. Què has llegit?

Les vostres propostes: “Gabriela, clavo y canela”

amado-gabrielaAutor: Amado, Jorge
Títol: Gabriela, clavo y canela
Barcelona : Círculo de Lectores, 1985

Consulteu el catàleg

La acción está situada en el Brasil de los años veinte. Concretamente en una pequeña ciudad, que he tenido la suerte de visitar y, por casualidad, estar hospedado en frente de la casa del autor del libro, que se llama Ilhéus, en la costa del estado de Bahía.
Yo destacaría dos cosas, además de la innegable calidad literaria de su fallecido autor, merecedor de un Nóbel según muchos. Primero, que me ayudó a imaginarme como se fueron formando las ciudades en la América postcolonial, que se hacía, como llegaba el supuesto progreso, las tramas políticas de aquellas épocas, etc. Pero, sin duda, lo más destacable de la novela es el personaje de Gabriela. Puedo afirmar, no sin cierto rubor, que me enamoré de ella y que, cada vez que aparecía en el libro, mi sangre circulaba de otra manera. Llamadme cursi si queréis.
Quizás, es porqué he tenido vínculos muy estrechos y profundos con ese gran país y culturalmente gran desconocido, que es Brasil. Lo recomiendo y animo a la gente a descubrir a este gran escritor brasileño (1912/2001) y a sumergirse en la inmensa cultura brasileña, que no sólo es samba, fútbol y bossa-nova. Y si no, probad a encontrar alguna película brasileña como Tropa de Elite I y II, Estómago o Estación Central de Brasil.
Saudes

Juanma Morer

Participa a Biblioteca Lloret de Mar. Què has llegit?